La fi de la innocència

La resolució de l’anomenat Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya ha causat cert estupor i malestar entre les forces polítiques catalanes que apostaven per l’autonomisme. Tot plegat un xic xocant atès que no calia ser cap mena d’expert en politologia per a saber per on anirien les coses. La burla anticipada que suposà la passada del “ribot” (segons paraules del jacobí Alfonso Guerra) al Congrés dels Diputats de Madrid de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2006, ja feia preveure quina seria la seva fi. Aquell Estatut aprovat, ens agradés o no (el Partit Republicà Català ja va anticipar el que passaria) era l’únic momentània i mínimament acceptable, si més no com a primer pas per encetar el camí de la plena sobirania. Tot el demés era participar en el joc -ara dit democràtic- que l’Estat espanyol ha inventat per a tenir subjugat el poble català i els demés pobles peninsulars que encara domina amb diligència colonial.

Això, però, s’ha acabat. La lluita per l’Estatut no ens portarà a res. Per això creiem que la sentència del tribunal espanyol haurà servit d’una vegada per sempre per a obrir els ulls a aquells catalans que amb una continuada i santa innocència han cregut que amb Espanya es podria trobar alguna mena d’encaix acceptable i respectuós. Espanya no respecta mai res. Un sol exemple: qui recorda els pactes de l’ONU signats el 27 de juliol del 1977 per l’aleshores cap de l’estat espanyol, senyor Adolfo Suarez, on hi ha en lloc preferencial el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles? Com és que aquest dret no hi és en la Constitució espanyola? Secularment, recordem-ho, l’Estat espanyol no ha respectat mai cap pacte. És per això que l’únic pacte que l’Estat espanyol haurà de reconèixer és la proclamació de l’Estat català des del Parlament de Catalunya pels representants polítics escollits pel poble català en un acte sobirà, exercit des de la plena llibertat i responsabilitat.

Cal, doncs, començar a caminar. La proposta de manifestació del dissabte 10 de juliol pot ser un primer pas. Perquè el que està ben clar és que aquesta no és una manifestació per reclamar cap Estatut. El lema que Òmnium Cultural i les entitats adherides han escollit és: “Som una nació. Nosaltres decidim”. Està clar que en aquest lema no es reclama cap Estatut, perquè això ja és cosa del passat. Aquesta manifestació serà aquella gran trobada de germans, la trobada de tot un poble, en que uns amb el cap ben alt, reclamaran el dret a l’autodeterminació i els altres, esporuguits encara, potser reclamaran no sabem ben bé què d’un federalisme. Això serà a l’inici.

Al final de la manifestació, tothom, amb un sol clam, cridarà ben clar: INDEPENDÈNCIA !

Anuncis

Els comentaris estan tancats.