Un crit cap a la independència

Molts ho han dit i molts més ho diran anys a venir: la manifestació del dia 10 de juliol del 2010 a la ciutat de Barcelona representa, representarà, un abans i un després de la història d’aquest país. Un milió i mig de catalans vinguts d’arreu. Un milió i mig de catalans de cognoms i d’orígens molt diferents però amb un sol objectiu i un sol clam: INDEPENDÈNCIA!

La sentència de quatre “hooligans” unionistes emparentats amb la vella caverna mesetària -tan amant d’aquell anacrònic “Santiago y cierra España”- amagats darrera d’una institució patètica i ridícula (que els catalans també paguem, per cert), institució que ni els més conspicus i atemorits catalans federalistes a hores d’ara respecten (com el mateix president Montilla), ha estat la gota que ha fet vesar el got de la paciència del poble català, sobretot la d’aquells que amb santa ingenuïtat van caure en el parany de seguir la campanya de l’Estatut -àdhuc votar-lo- i que han vist d’una vegada per totes que amb Espanya no hi ha res a fer. Mai haurem d’estar prou agraïts al Tribunal, dit Constitucional, el favor que ens ha fet. La seva actuació -encaminada a anorrear els drets dels catalans- ha aconseguit un resultat totalment contrari al desitjat i ha accelerat, tanmateix, el procés cap a la plena sobirania dels catalans.

Un milió i mig de catalans -al que hi podem sumar els milers i milers que no hi pogueren ser presents físicament però sí amb l’esperit-, demostraren amb la seva presència i la seva determinació que, sense més dilacions, cal donar un cop de timó i dirigir la nau a bon port. Hi ha unes eleccions al Parlament de Catalunya a la cantonada i les propostes autonomistes i unionistes han de ser bandejades. Hem d’aconseguir que la representació parlamentària sortida de les urnes sigui aquella que des del mateix Parlament donarà el pas endavant imprescindible, un pas que no pot ser altre que la proclamació de la independència. I per això caldrà treballar molt, sense desmai; caldrà fer un sobre-esforç i sobretot convèncer molts dels que encara dubten: dels ingenus, dels desinformats i dels porucs. I, al mateix temps, haurem de treballar contra rellotge, i, sobretot, amb la decisiva determinació i generositat que ens donarà el saber aplegar-nos tots els que creiem en la possibilitat de fer del somni realitat.

El passat dotze d’abril el Manifest dels Broggi, Barrera, Domènech, Blanc i Bassols demanava la celebració d’una gran Conferència Nacional per tal de bastir una gran candidatura transversal i independentista per a les eleccions d’aquesta tardor. Serem capaços d’estar a l’alçada o tornarem a posar al davant els interessos mesquins i els personalismes d’aquells que creuen ser els únics representants de l’ideari que un milió i mig de catalans manifestaven el dissabte dia 10 pels carrers de Barcelona?

D’una vegada per totes hem de ser dignes a la comesa i el compromís que se’ns demana, perquè, com molt bé deia la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals: som invulnerables.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.