Vendre la pell de l’ós

Davant el clam general de milers i milers de catalans per a que s’arribi a formalitzar una proposta única, independentista i transversal, en el sentit que proposava el Manifest del 12 d’abril signat pels Broggi, Barrera, Blanch, Bassols, Badia i Margarit, Domènech i tot un seguit de personalitats del món cultural, cívic i professional català, observem amb preocupació que s’estan produint una sèrie de moviments que no auguren precisament una solució feliç a la proposta. La crida dels “savis-avis” (com algú, afectuosament, ha dit) va ser recollida per un seguit d’organitzacions (entre les quals hi ha el Partit republicà Català) que representen pràcticament tot l’arc de les diferents opcions independentistes del país; organitzacions que van des d’Alternativa verda- Els verds fins a Suma independència, des de Crida per la terra i les CUP fins a Força Catalunya. Totes han acordat pactar uns punts en comú i aparcar les diferències -d’altra banda ben legítimes-, per tal d’arribar a un ampli acord que pugui confluir amb l’anhelada coalició. Tanmateix, s’està intentant arribar a un acord amb altres propostes que hi ha damunt la taula com són Reagrupament i Solidaritat Catalana amb l’ànim d’exhaurir totes les possibilitats per tal d’arribar a un acord seriós i responsable. ERC, malauradament però legítimament, ja se n’ha descartat.

Cal dir, però, que no s’està avançant al ritme que caldria i que ens preocupen certs moviments i declaracions que en comptes de portar a l’entesa de totes les organitzacions sembla més aviat que estan jugant a anar cap al desencontre. No volem pas donar la culpa a ningú en concret, tots en tindrem segurament la nostra part, però de cap manera podem aprovar l’espectacle -sobretot mediàtic- que s’està donant; espectacle que, evidentment, és aplaudit fervorosament des de les Espanyes. Estem davant un moment històric i hauríem d’aprendre de la nostra pròpia història per tal de no repetir els errors comesos. Tenim ben present com l’any 1980 en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la llarga dictadura franquista, es presentaren dues opcions independentistes enfrontades, el BEAN i Nacionalistes d’Esquerra. Les diferències eren mínimes, però per damunt dels interessos del país hi planaren certs personalismes que acabaren amb un fracàs: es presentaren per separat i cap de les dues formacions obtingué un sol escó de diputat. Solament dotze anys més tard l’independentisme parlamentari es féu present al Parc de la Ciutadella amb ERC de la mà de Barrera i Colom, la mateixa ERC que, anys més tard, de la mà de Carod i Puigcercós, incomprensiblement, adoptà una postura autonomista irresponsable -malgrat declarar-se independentista- que arribà al summum aprovant al Congrés de diputats a Madrid (juntament amb els altres partits catalans, val a dir-ho) la “Ley de tropa y marineria” espanyola, l’any 2006, i posant un diputat de l’executiva del PSOE a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Hem de fer palès i ens dol també algunes declaracions que semblen vendre patents d’independentisme per tal de justificar un capteniment que no sabem cap a on porta. É obvi que ningú en té l’exclusiva. Si més no, el missatge dels participants a la gran manifestació del 10 de juliol era ben clar. La voluntat independentista és del poble català, dels centenars de milers de catalans que volen veure la seva pàtria lliure del jou estranger, dels jous espanyols i francesos. La independència és l’objectiu de tots aquells catalans que volen una Catalunya rica i pròspera, una Catalunya sobirana en el sí de les nacions lliures d’Europa. La independència és patrimoni també dels catalans que certes vegades, amb un desesperat sentit de l’humor, proclamen que “l’autonomia que ens cal és la de Portugal”. Si parléssim de patents hauríem de recordar que des del Partit Republicà Català, ja fa tres anys, en un Consell Nacional celebrat a Sabadell, es va aprovar una proposta a favor d’un independentisme transversal i integrador, i, recordar també, que en la 1ª Conferència de Debat Independentista celebrada el 7 de febrer del 2009 al Centre Fort Pienc de Barcelona, s’invitava a totes les organitzacions que així ho volguessin a iniciar junts el camí que ens portaria a l’èxit final; el camí que catorze mesos més tard, un 12 d’abril, amb extraordinària clarividència, ens marcaven un grup de patriotes amb molts anys de lluita a l’esquena. Un camí que no es pot tòrcer per velles rancúnies, malentesos i personalismes que només poden portar al fracàs. Ho hi som tots o estripem les cartes, fa la dita popular. Però n’hi ha una altra que potser és més eloqüent: abans de vendre la pell de l’ós cal caçar-lo. Una pell de l’ós que no voldríem creure que alguns ja pensen repartir-se en exclusiva amb forma d’escó…

Siguem dignes a la responsabilitat històrica que ens ha tocat assumir

Anuncis

Els comentaris estan tancats.