11 de setembre: res a celebrar i molt a commemorar

Un any més arreu de Catalunya, no només a la ciutat de Barcelona, s’ha commemorat la Diada de l’onze de setembre en el seu terme just: la data de l’ocupació de la ciutat de Barcelona per les tropes castellanes i franceses i de l’inici de la fi de les llibertats del poble català, llibertats que encara avui dia no han estat recuperades per molt que des de diverses instàncies se’ns vulgui convèncer que no és així. Caiguda Barcelona i una setmana més tard Cardona i uns mesos més tard, al 1715, Mallorca, la nació catalana iniciava el camí d’un llarg calvari que encara no s’ha acabat.

El Partit Republicà Català va participar a la Marxa dels Vigatans, el deu de setembre, impressionant mostra de participació ciutadana i de sentit homenatge als lluitadors per les llibertats exemplificats en aquest cas en l’ofrena floral que es fa on hi ha la placa commemorativa de la figura de Francesc Macià (en Bac de Roda) i a continuació en la gran marxa de torxes que fa cap a la plaça de la catedral de la ciutat de Vic. També es va participar a Barcelona, l’onze de setembre, en l’ofrena floral conjunta que varen realitzar les diferents organitzacions de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència en homenatge al conseller en cap Rafael de Casanova.

Potser cal dir en què no va participar l’onze de setembre el Partit Republicà Català. Això va ser en l’acte oficial celebrat al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Tot el respecte a les persones que hi van participar i en especial als qui fa cinquanta anys van iniciar el moviment popular de la Nova Cançó, però creiem que Catalunya i les seves institucions, davant d’una situació d’espoli fiscal, d’assetjament econòmic, de menyspreu a la seva llengua i cultura i de retallada de les seves poques llibertats, no té res a celebrar.

La celebració al Parc de la Ciutadella fou obra del primer govern tripartit en una de tantes de les seves actuacions erràtiques -no sabem amb quina voluntat encara que ens ho imaginem-, i que sembla més destinada a aigualir una Diada reivindicativa que no pas cap altra cosa. I en això no hi estarem mai d’acord. Més de tres-cents anys (recordem la Guerra dels segadors9 de vexacions, persecucions, humiliacions i d’intent de genocidi no es poder substanciar amb una celebració festiva on tot són flors i violes. De cap de les maneres. Per això faríem bé de recordar les paraules d’en Manuel Ferrer i Sitges pronunciades a la Junta de Braços el 5 de juliol del 1713 reunida a Barcelona per si es resistia a les tropes de Felip V o bé es capitulava: “Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits. No sepulteu vostra honra, vostres lleis i les llibertats de vostra pàtria estimada, en la negra obscuritat d’una perpètua esclavitud”.

Cal doncs deixar ben clar que l’onze de setembre no hi ha res a celebrar i que sí que hi ha molt a commemorar si no volem continuar “en la negra obscuritat d’una perpètua esclavitud”.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.