La immigració i el cinisme Popular

Fa més de cinc-cents anys que Catalunya és terra d’acollida. Les cròniques ens parlen de les grans immigracions occitanes i franceses dels segles XV i XVI. Nadal i Giralt ens parla de que els ingressats a l’hospital barceloní de la Santa Creu d’aquesta procedència són el 50% l’any 1539 i el 40% l’any 1581; i que a Terrassa, el 1583 “hi hauria hagut més menestrals francesos que catalans, i a la Girona del 1597, ho haurien estat les tres quartes parts dels fusters”, i així podríem continuar… Si ens remetem a l’inici de la industrialització la major part de la mà d’obra de les grans concentracions industrials de Barcelona, Sabadell, Mataró, etz, són provinents de les comarques de l’interior de Catalunya no dóna per viure i la gent se’n va en busca de millors condicions de vida. I a mida que la indústria es vagi expandint els nous incorporats vindran de més lluny, de l’Aragó, del País Valencià, i més tard de Múrcia, d’Andalusia, etc. En cent anys Catalunya ha més que triplicat la seva població i això, evidentment, ha comportat tota una sèrie de problemes que moltes vegades no han pogut ésser resolts amb la promptitud que calia. La manca de recursos, derivada del gravíssim espoli fiscal que Catalunya pateix de fa tants anys n’ha accentuat les dificultats de resolució.

Sobte doncs que representants polítics del partit dit Popular no posi l’accent sobre aquesta qüestió quan diu que vol resoldre els problemes de la immigració. Sobte oimés quan els seus dirigents a Madrid (també en part els del PSOE) varen obrir les portes a tots els desesperats de la terra per a que s’instal·lessin en el territori que ells anomenen Espanya i fornissin de mà d’obra barata -bona part en situació dita il·legal-, per a engreixar les butxaques d’uns pocs (curiosament la majoria empresaris amics i coneguts o simplement simpatitzants del seu partit) que varen fer l’agost en un temps rècord i que ha acabat en una de les pitjors crisis econòmiques dels darrers cent anys.

Tothom n’ha rebut les conseqüències. Milers de treballadors, autònoms, petits i mitjans empresaris, pagesos, pescadors, etz, gent dels quatre punts cardinals del país s’han vist ofegats per una situació que la incompetència i miopia d’uns governants maldestres ha accentuat. Però Catalunya, la seva gent, compta amb una xarxa de relació, molt especialment la familiar, que ha fet l’impossible per a mitigar la duresa de la situació. No ha estat el mateix per als nouvinguts; el qui fa poc que ha arribat i que durant uns mesos o uns anys ha pogut treballar i estalviar una mica fins i tot, quan s’ha quedat sense feina, li ha estat molt més difícil trobar solucions a la seva situació. Uns, han optat per a marxar, de retorn a la seva terra, vençuts, o cap a altres terres en busca d’un nou pervindre. D’altres, tanmateix, pocs, han recorregut a la delinqüència.

Aquest fenomen no és nou. El més desfavorit, el més desvalgut, és la presa més fàcil per a actuar fora de la llei; és tan vell com l’anar a peu. El malaguanyat escriptor Jaume Fuster ens alliçonava en algunes de les seves obres sobre l’argot dels baixos fons barcelonins a les primeries del segle XX, i precisament era un llenguatge cent per cent català utilitzat en la seva majoria pels últims en arribar en aquella època. Hauríem aleshores de dir que tots els catalans eren uns delinqüents? Sembla que aquest fals sil·logisme és el que ara els dirigents d’alguns partits volen aplicar als col·lectius darrerament arribats i ens porten a passejar pels nostres barris dirigents de partits que als seus països han vist que la xenofòbia i la demagògia els podia donar vots. Certament que hi ha col·lectius més febles, o amb valors diferents que es mostren en part impermeables a uns valors que la societat que els acull demana que adquireixin o respectin i no sempre és així. Però tanmateix ens hauríem de preguntar si es pot criminalitzar tot un col·lectiu de milers de persones per l’actuació d’algunes dotzenes d’entre elles. El respecte als drets de les persones (i dels pobles) ha costat molts anys d’aconseguir i molta sang; no ens podem permetre fer cap pas enrere encara que som conscients que resoldre certes situacions no és pas una tasca fàcil.

No caurem però en en l’immens error de l’anomenat “bonisme” en que s’ha caigut des d’una altra banda; de l’actitud de certs partits anomenats d’esquerres o progressistes (a hores d’ara ja no sabem quin significat tenen aquestes accepcions) que davant de certes actuacions incíviques i fins i tot de petita delinqüència, miren cap a un altre costat i fugen de les seves responsabilitats en comptes d’aplicar el correctiu pertinent en aquests casos. S’ha confós autoritarisme amb autoritat i s’ha actuat amb gran irresponsabilitat i amb la consegüent dosi de suficiència oral que aquestes suposades esquerres fa anys s’han atorgat. Aquest paternalisme ha arribat a vegades al punt de “primar”, en igualtat de condicions, a l’últim vingut per davant del penúltim (que segurament va arribar en l’allau immigratori dels anys 60 i 70 de terres peninsulars) provocant una reacció de greuge comparatiu. I aquí és on els demagogs sense escrúpols han començat a actuar.

La qüestió és molt complexa, densa i delicada i no es pot escatir en quatre ratlles, però cal actuar amb urgència, agafar el toro per les banyes i cercar solucions. No podem per cap concepte admetre actuacions espúries que van de bracet amb la mentida a la recerca del vot fàcil tot aprofitant una situació problemàtica que crea una gran crispació (moltes vegades malauradament amb raó), entre la població que la pateix, però que de cap manera no pot caure en la trampa de donar el vot precisament a aquells que en gran part -per servir els interessos d’uns quants aprofitats i correligionaris-, són els que en gran part l’han ocasionada.

Quan Catalunya pugui disposar de tots els recursos que genera, de TOTS els seus recursos i quan Catalunya pugui ordenar les seves polítiques d’immigració, podrà orientar en positiu i resoldre satisfactòriament la problemàtica plantejada. Aquesta solució desitjada solament pot arribar amb la independència.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s