El Partit Popular a la cacera del català i de l’immigrat

A la dècada dels quaranta i a principis dels cinquanta als establiments públics, a les estacions de tren i en tota mena d’indrets al llarg i ample de la geografia catalana hi havia col·locats uns cartells que deien: “Si eres español habla el idioma del Imperio“. Aquest “Imperio” a que es referien aquells cartells infectes era l’enyorat “Imperio español”, el de la Gran Castella, aquell del qual els seus enfervorits partidaris deien que “no se ponia nunca el sol”. La força d’aquell imperi genocida es recolzava -a part del domini militar- en la imposició a sang i espasa de la llengua castellana. Catalunya no en restà pas exempta d’aquest intent d’anihilació.

La llengua catalana, escarnida i perseguida durant tres-cents anys, començà a treure el cap a partir de la mort del darrer dictador a través de les engrunes que li deixaven una Constitució que, ai làs! diu tanmateix que tindrà una especial protecció (?) i que en canvi veu com a través d’una sentència del Tribunal Constitucional, tribunal que ha perdut tota credibilitat democràtica, se li retalla la capacitat de poder ser normalitzada, reglamentada i utilitzada com a qualsevol llengua d’un país normal i democràtic.

A partir d’aquí alguns partits s’han apuntat a la festa i han iniciat la seva particular cacera del català. El més entusiasmat ha estat el Partit Popular que aprofita qualsevol circumstància per a incitar a l’enfrontament entre comunitats a fi de poder treure’n un miserable rèdit electoral. El Partit Popular, faltat d’idees i sense cap mena d’escrúpol utilitza en aquesta i altres qüestions la tàctica habitual dels partits d’extrema dreta i ara, a la cacera de l’immigrat, aprofitant uns temps difícils, de crisi econòmica, de descontent social, hi ha afegit la cacera del català, argumentant, amb un cinisme que no té fronteres, que defensa el bilingüisme per no dir que clarament que el que intenta de totes totes és imposar de nou-com a les darreres dictadures- l’uniformisme castellà en la vida pública. Només cal donar una ullada de la situació del català a la Justícia, a la premsa o a la Televisió. El Partit Popular (i els altres partits afins com Ciutadans o P y D) veuen astorats com la llengua catalana comença a estar ben assentada en camps com el de l’ensenyament i com el coneixement d’aquesta llengua de tots els joves del nostre país -hagin nascut on hagin nascut-, trenca la possibilitat de perpetuar dues comunitats amb el risc de fractura social que això podria comportar.

L’odi i el menyspreu pel català i l’odi i el menyspreu per l’immigrat van de bracet i algú, de manera totalment irresponsable ho està fent servir o bé perquè s’ho creu o bé per treure’n uns quants vots. Així, aquestes darreres setmanes, estem assistint a l’ignominiós espectacle d’uns dirigents del Partit Popular propugnant l’expulsió dels immigrats arribats els darrers anys de terres llunyanes tot intentant utilitzar els immigrants espanyols (en aquell moment tan forasters com els recents arribats) que feren cap a Catalunya els anys 50 i 60 per tal de rebentar la convivència. Cal preguntar als dirigents d’aquest partit (i dels que els fan costat) si són conscients de la seva gravíssima irresponsabilitat. Si és així, com ens temem, cal denunciar-ho amb la veu ben alta i sense concessions.

Vist el pa que s’hi dóna caldria també preguntar als dirigents del Partit Popular si coneixen i comparteixen la tesi del General Martinez Anido (un militar criminal inventor de la “llei de fugues” i primer ministre de l’Interior de Franco) segons la qual “llenaremos Cataluña de andaluces y terminaremos con el problema catalán”, perquè tanmateix li va sortir el tret per la culata: els fills i els néts d’aquells andalusos han arrelat a la terra com ningú i formen part activa d’aquells catalans que portaran el seu país a la independència.

Cal estar amatents, no abaixar la guàrdia i tenir ben present que atiar l’odi cap a les persones, cap els pobles i les seves llengües i cultures és un crim de lesa humanitat perseguit i penat arreu. En un país democràtic no tot s’hi val per a assolir el poder. Per això, el Partit Popular, tan amant d’il·legalitzar formacions polítiques, si continua pel pendent, podria trobar-se que un dia no molt llunyà se li apliqués la seva pròpia medecina. De més verdes en maduren. Per venir d’on venen i representar el que representen se’ns fa difícil creure que sabran rectificar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s