Galeria

PSC-PSOE, ICV, ERC i l’Ajuntament de Barcelona: garantia tripartida?

El ciutadà barceloní, content de viure en una de les ciutats més cares d’Europa (cal comptar el poder adquisitiu del ciutadà i el cost de la vida al Cap i Casal i comparar-los amb les altres ciutats del continent), està assistint perplex al nou ball de bastons en què tant el PSC-PSOE com ERC l’estan obsequiant.

El PSC-PSOE, aterrit davant del panorama que se li presenta amb la pèrdua de la joia de la corona, Barcelona, on podria quedar-se sense Ajuntament i sense Diputació (aquesta obsoleta institució imposada el 1833 i que un no llunyà dia 8 de gener de l’any 2004, curiosament, l’aleshores conseller senyor Carretero va elogiar a El Periódico ), ha vist com -després de la desfeta del passat 28-N- el que era un costum (successió a l’alcaldia dins de la legislatura: Maragall per Serra, Clos per Maragall, Hereu per Clos) s’ha transformat en un duel a l’antiga usança entre l’alcalde Jordi Hereu i la candidata senyora Montserrat Tura. En sentirem a parlar.

El PSC-PSOE porta trenta-dos anys al govern de la ciutat i està fent figa per tots costats. La seva prepotència, els afers foscos que es multipliquen (recordem tan sols l’afer de l’hotel del Palau de la Música), la coalició amb uns socis que rivalitzen en incapacitat de gestió i en demagògia vestida d’una paternalista superioritat moral, la manca d’idees renovadores i el cansament d’un estil de fer política fa temps periclitat, l’ha allunyat de la ciutadania. El clientelisme galopant d’aquestes tres dècades ja no serviran per a fer surar la nau.

Certament que hi ha hagut bones actuacions durant aquest més de trenta anys de gestió municipal a la ciutat de Barcelona (com n’hi ha hagut arreu del país després de la fosca etapa dels quaranta anys de dictadura), però això no ha obstat perquè, al mateix temps, s’hagin anat acumulant tot un seguit de vicis i de despropòsits que acabaran esborrant la bona feina feta i portaran el vaixell socialista directe cap al naufragi. Per tant, ben sincerament, creiem que un alcalde a qui tothom dóna l’esquena i una candidata que no és aliena del desgavell del seu partit (no oblidem que la senyora Tura anava de número dos a les llistes socialistes de les darreres eleccions) poc de nou poden aportar. Passi el que passi en la competició a candidat (afers interns del PSC-PSOE que no són de la nostra incumbència) el 22 de maig tindrem la certificació de quina serà la magnitud de la tragèdia.

D’una altra banda hom pot constatar que, Esquerra Republicana de Catalunya, a la ciutat de Barcelona, davant la por a una desfeta més que probable a les pròximes eleccions municipals, intenta desesperadament aturar el que ja és irremeiable amb un seguit de propostes si més no desconcertants. Els seus dirigents veuen que tenen mala peça al teler i malgrat els oferiments que un dia rere l’altre van escampant (ara a les cups, ara als “socialistes desenganyats”, ara…), saben prou que després de tres legislatures d’actuació grisa i decepcionant (tant des del govern tripartit com des d’una descafeÏnada oposició) el més segur és que, com fa la dita popular, es quedaran per vestir sants.

El vell partit de Macià i Companys està xocat i esmaperdut. El desencant i l’abandó d’una bona part dels seus militants i simpatitzants -catalans de pedra picada-, el du cap a un futur incert a marxes forçades. L’aprovació d’algunes lleis i els pressupostos del PSOE a Madrid a partir del 2004, marcaren l’inici d’una davallada que ja no té aturador. Tots els seus dirigents en són responsables, fins i tot aquells que marxaren i ara sembla que volen tornar… ERC a Barcelona, i el seu líder, Jordi Portabella, han estat la crossa del PSC-PSOE (com Carod i Puicercós durant set anys a nivell nacional), la qual cosa fa que el seu grau de credibilitat sigui pràcticament nul i ara ja és massa tard per a desdir-se’n.

Sols hi podria haver una petita esperança de redreçament. Uns i altres, PSC-PSOE i ERC, haurien de fer un gir radical de 180 graus demà mateix, la qual cosa hauria de comportar abans que res que tots els seus dirigents, tots, fent un exercici d’humilitat i de realisme se n’anessin cap a casa, deixant el seu lloc a saba nova. Com passa gairebé sempre en política aquesta és una premissa que acostuma a acabar normalment dins el calaix dels mals endreços.

Agustí Soler i Regàs

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s