Castella no n’aprèn: Catalunya i l’exemple de Cuba

Segons la GEC una colònia és un “ establiment fundat per un cert nombre d’habitants d’un país que van a poblar una terra allunyada d’aquell, amb el qual continuen vinculats”. Certament que, des d’un punt estrictament científic quan parlem de colònia ens hauríem d’atènyer al que ens diu la Gran Enciclopèdia. Però està clar que els fets canvien molt sovint el sentit de certes paraules, el seu significat i és per això que podem dir,, sense por a equivocar-nos, que el tracte que reben certes països -a la mateixa Unió Europea- dins dels estats als quals pertanyent és el tracte d’una colònia quan aquesta és percebuda com a terra conquerida; terra conquerida a la qual es mira d’esprémer tant com es pugui, tant dels seus recursos naturals com dels seus recursos humans. A Catalunya en tenim un bon exemple.

Tots els processos de colonització tenen dos finals: 1. La desaparició del poble colonitzat engolit per l’estat colonitzador. 2. La declaració de la independència del poble colonizat després d’anys i d’anys de lluita. A Europa també en tenim molts exemples, tant d’un tipus com de l’altre i tanmateix ben recents. Si parlem de colònia, repeteixo, no és perquè confonem els termes; ho fem a consciència perquè sabem el que vol dir malgrat que des d’un àmbit estrictament jurídic pugui titllar-se de no ajustar-se a dret. Els “colonitzats” dins d’Europa, i molt concretament a l’estat espanyol, ho senten i ho sentim així.

 

Davant de la penúltima embranzida espanyolitzadora ( sentències dels Tribunals Constitucional i Suprem, immersió lingüística, desaparició o nacionalització de les caixes, radialització sistema ferroviari, etc,) a Catalunya surten unes veus -especialment des de les altes esferes-, posant el crit al cel tot dient que si cal (sempre el si cal) plantarem cara; i també en surten unes altres (molt sovint coincidents) dient que tranquils que no n’hi ha per tant. Certament no li serà fàcil al nou govern de trampejar la situació i sortir-ne airós. Per fer una truita diuen que primer cal trencar els ous. Ho té tothom clar això? Algú del govern estant creu de debò que podran capgirar el procés imparable d’involució que tant des del PP com del PSOE s’està duent a marxes forçades sense trencar cap ou? Caldria que expliquessin des d’ara mateix què és el que pensen fer si no volen perdre la credibilitat que un nombre considerable de ciutadans els ha dipositat abans dels cent dies de gràcia.

La paciència dels catalans, diuen, és infinita; supera fins i tot la del bíblic Job, però tot porta a pensar que aquesta vegada, finalment, s’està acabant. Podrà i sabrà el govern de CIU, tal com va prometre durant la campanya electoral, fer efectiu el dret a decidir? Només hi ha dues respostes. Ho saben ben bé prou. Precisament el fundador de Convergència, Jordi Pujol, acaba de fer unes declaracions que poden suposar un gir històric en el capteniment convergent si es prenen al peu de la lletra. Pujol ha dit ben clar que només s’albiren dues situacions: o desapareixem com a poble en vint, trenta o quaranta anys o encetem el camí cap a la independència. És a dir, en el segon cas, que iniciem al camí cap a la descolonització soterrada (cada vegada més visible, però) a que estem sotmesos.

La Història ens alliçona al respecte. La Gran Castella, l’Espanya actual, sempre ha actuat en una mateixa direcció i, parafrasejant Machado, com que “desprecia cuanto ignora”, d’aquesta manera, ha anat perdent les seves colònies. A Castella i en els territoris que domina sols s’ensenya una història: la dels manuals del franquisme, la de Don Pelayo, la dels vells somnis imperials. I no explica com varen perdre Cuba, per exemple. El cas de Cuba és paradigmàtic. Els descendents dels colonitzadors espanyols (els nadius varen ésser exterminats), demanaven una autonomia generosa i Espanya hi envià l’estol de soldats més gran que mai havia travessat l’Atlàntic i instal·là camps de concentració, amb una actuació bàrbara i criminal. El resultat tots el sabem: Cuba es declarà independent l’any 1898.

 

Castella, Espanya, no n’aprendrà mai.

 

 

Agustí Soler i Regàs

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s