Lladres que entreu per Almansa…

Lladres que entreu per Almansa

no sou lladres de saqueig

que ens poseu la cova en casa

i des d’ella governeu

Així fa la primera estrofa de l’extraordinària cançó del no menys extraordinari conjunt valencià Al Tall. Aquesta cançó, més viva que mai, ens serveix per a poder exemplificar la situació actual d’espoli que pateixen Catalunya i el conjunt dels Països Catalans: “ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu”. Millor ningú no ho podria dir. Tres-cents anys d’espoli, tres-cents anys de saqueig continuat, però ara, això si, democràticament.

Primer l’espoli l’efectuaren a través d’impostos com las “quincenadas” i amb la imposició del cadastre castellà. Més tard es varen anar refinant els mètodes i l’espoliació continuà a través d’impostos directes i indirectes. Més endavant l’espoli va canviar de nom i se l’anomenà “solidaridad con las demás regiones de España”. Aquesta nova fórmula, solidaritat per decret, fa més de trenta anys que dura i el més curiós de tot plegat és que els catalans fins fa ben poc no teníem manera de saber en quant es xifrava la nostra generositat, la nostra “solidaridad”.

Finalment, l’any 2007, es va aconseguir que el govern de Madrid -de la mà del ministre Solbes- publiqués unes balances fiscals, petició que es feia any rere any per tal de poder saber de manera oficial quina era la “magnitud de la tragèdia”. De fet, prou que se sabia. Ja a la dècada dels vuitanta Ramon Trias Fargas ho denunciava i, l’any 1987, una ponència demolidora presentada en la Primera Convenció per la Independència Nacional, impulsada per l’infatigable mossèn Josep Dalmau, explicitava amb xifres clares i contundents la quantia de la rapinya: més d’un bilió i mig de pessetes anuals. O sigui que -en trenta-tres anys de règim dit democràtic-, la sagnia, milió amunt milió avall, supera pel cap baix els 50 bilions de pessetes. Aquesta és la crua realitat. I continua…

És per això que, tot i que a aquesta alçada ja estem curats d’ensurts, ens hem quedat bocabadats quan hem vist com el president de la Generalitat de Catalunya ha anat a Madrid a demanar al senyor Rodriguez Zapatero que el deixés emetre uns bons -endeutar-se més, per tant- per tal de poder fer front a les necessitats més urgents (com el pagament de les nòmines als funcionaris) del seu govern. O sigui que, aquell que amb total impunitat et sostreu via recaptació fiscal 22.000 milions d’euros anuals resulta que és el mateix que t’ha de donar permís perquè et carreguis encara de més deute en comptes de retornar-te el que t’ha pres i et continua prenent, i, a més a més, et renya si et passes del 10 % del PIB. Increïble però real!

Tanmateix. ens imaginem el mal tràngol que estarà passant el senyor Artur Mas, perquè, realment la situació és molt greu, però, la veritat, no podem entendre el seu capteniment. Hem arribat fins aquí tant per l’espoli continuat que els successius governs de Jordi Pujol no van saber o poder resoldre com per l’actuació nefasta del govern tripartit. En aquest sentit la gestió de la nostra economia ha deixat el conseller Castells en el més gran dels ridículs, així com també els líders dels tres partits (PSC-PSOE, ERC i ICV), els quals recordem com es vantaren del gran “èxit” assolit amb el nou acord de finançament…

 

 

 

 

 

 

 

El que ens preocupa és que el senyor Mas no parli clar d’una vegada i reconegui que la seva visita a Madrid hagi representat -com molt encertadament va denunciar Joan Laporta- tan sols l’anar a pidolar unes engrunes, unes engrunes necessàries, diuen, perquè puguem, com a mínim, continuar respirant. Dins de la gàbia però continuar respirant…

La paciència, tanmateix, s’acaba. El cinisme, la voracitat i la fatxenderia dels governs de Madrid siguin del color que siguin fa dies que han traspassat la ratlla vermella. La gravíssima situació en què s’està deixant Catalunya i la resta dels Països catalans clama al cel. És per això que cada dia que passa hi ha menys catalans disposats a deixar-se esquilar i més catalans que veuen clar que l’única sortida que hi ha, la independència, cada dia és més necessària i està més a prop.

La segona estrofa de Lladres que entreu per Almansa fa:

Governeu de lladrocini

i rapinyeu governant

sou fartons de vida llarga

que mai voleu acabar.

Estem segurs però que aquesta segona estrofa de la cançó d’Al Tall aviat serà només història: la història d’un malson.

Agustí Soler i Regàs

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s