Santi Santamaria i Lluís Maria Xirinacs, homenatge a dos patriotes

Adeu Santi, una forta abraçada montsenyenca.

Santi, com diries tu, ens las fotuda molt grossa!. Ara en l’absència apareix la figura geganta, la dimensió de persona excepcional, irrepetible, de l’home admirat i envejat, del gran cuiner reconegut i ensems detractat. Com aquell qui diu acabaves de conèixer el teu primer net, el millor regal del teu estimat Pau. No n’havíem pogut parlar d’aquesta bona nova de l’augment de la teva nissaga, però estic segur que ha estat la millor «estrella» que t’ha pogut concedir la vida en els darrers temps de la teva vida.


Amb l’adéu d’en Santi, ens quedem afectats per la consternació, en estat de xoc, tothom, amics i no, aquesta és la definició en aquest moment del buit. Hem perdut abans de res al geni, en efecte, al geni, aquesta és la definició: el geni, el diferent, un personatge de llegenda, capaç de reeixir exitosament, amb una petjada fonda, en allò que feia. I no ens equivoquem, ha estat un gran intel·lectual, brillant, original, crític (molt important) i treballador. A diferència de molts de la seva professió, més enllà de fer experiments a la cuina, que tanmateix també feia, ha emfatitzat el valor de la creació a partir dels productes de qualitat i de procedència «natural», diàfana, era sobretot un gran llegidor. S’alimentava intel·lectualment amb una lectura intensíssima, i en un mes podia «devorar» fins alguna desena de llibres i d’autors que representaven el «dernier cri» de la ciència: ecologia, post modernitat, salut, art, etc..

Pensador autocrític, amb una personalitat forta, del «morro fort», com es diària en els ambients modestos, dels que procedia. Una procedència, que en ell ha estat determinant, una de les virtuts remarcables: la humilitat de l’origen l’ha fet gran. La no procedència de nissagues afavorides, expliquen una de les seves característiques definitòries: d’home que s’ha fet ell mateix, sense cap tipus de facilitat, partint de zero. La humilitat original com virtut. Uns pares amatents, recordo com al principi de l’adolescència, l’acompanyaven a les reunions i als actes culturals, que tant escassejaven a principis del anys setanta, al tardofranquisme dels historiadors.

El noi de can Fabes, no va trigar gens a fer-se notar, autocrític, però pregonament crític, políticament matiner, admirador i seguidor d’un altre «morro fort», en Lluís M. Xirinacs. En Santi, tot i que al llarg de la seva vida aniria creixent imparable a nivell de pensament, mai abdicaria del seu país. Ha estat un sobiranista irreductible, professant-lo en escenaris gens fàcils, sinó tot al contrari. L’hem vist militar de sobiranista sense concessions a la Villa i Corte, a Madrid, al restaurant Sant Celoni en ple passeig de la Castellana!, en els sopars tertúlia, que organitzava mensualment, on no era estrany que hi hagués el mateix alcalde de Madrid, mai no hi faltava algun ministre de torn, així com representats de les elits de periodisme de los madriles. Era realment insòlit veure al Santi de manera clara i contundent, sense cap fissura, parlar-los-hi amb sobrietat i era escoltat amb respecte del necessari alliberament dels PPCC de l’estat espanyol. Això només ho podia fer el Santi.

Aquest era el tarannà del Santi, un català universal, tanmateix forjat en l’estima del local, valent, controvertit, estimat i envejat, humil alhora que orgullós de la seva procedència socialment senzilla.

Estimat Santi, ara amb la teva absència, comencem adornar-nos de la teva veritable dimensió d’home excepcional, genial, irrepetible. Et trobarem a faltar, i molt!. Aquí tens una sentida abraçada montsenyenca.

Martí Boada.

Article a MÓN SOSTENIBLE de Martí Boada, naturalista celoní i amic d’en Santi Santamaria

Bilbo, 16 de febrer 2011.


SANTAMARIA, cuiner de la terra.

«Santi Santamaria i jo érem amics, havíem compartit menjades i xerrades»
JAUME FÀBREGA

A penes produïda la tràgica i sobtada mort de Santi Santamaria, un mitjà digital (Vilaweb) em va trucar per tal que en fes una valoració. Tinc fresques a la memòria les paraules que vaig dir. A part dels aspectes personals Santi Santamaria i jo érem amics havíem compartit menjades i xerrades, ja que em trucava quan hi havia un tema important a fi d’intercanviar parers, vàrem col·laborar al 2n. Congrés Català de Cuina, vàrem coincidir en diverses mobilitzacions patriòtiques com el suport a Xirinacs i va escriure un parell de pròlegs per a llibres meus, esplèndids i fins emotius.

Era una persona bonhomiosa i patriòtica, i, per a mi, el millor cuiner d’arrel –un cuiner de la terra– que ha donat Catalunya. Com sol passar en aquest país que de vegades menysté els seus grans valors, va ser objecte d’una campanya insidiosa, particularment des d’El Periódico a partir d’un llibre –que els que el criticaven segurament no havien llegit– i que era un autèntic manifest de la cuina amb arrels, atent als seus valors com a patrimoni cultural, sense subjecció a les multinacionals de la química i el menjar ràpid i amb respecte al producte, i la biodiversitat representada pels pagesos, els ramaders i els pescadors. Aquesta gent –incloent-hi crítics! cuiners i cuineres, representants de la indústria quimicoalimentària i part de la caverna «progre» espanyola (i d’aquí)–, probablement, no li perdonaven la seva sensibilitat patriòtica, que per descomptat, creava un model de cuina –no pas «de disseny»–, sinó basada en la raó de la terra, el que és vàlid de la tradició i el producte i al servei del gust de tothom –al Racó de Can Fabes, després Can Fabes, hi trobaven sempre gent de tot el planeta–, però també al servei de Catalunya.

Va ser el primer cuiner català a assolir 3 estrelles Michelin, el que en va acumular més i les va mantenir sempre, tot un rècord. A més va presidir Relais et Chateux, la més prestigiosa organització internacional d’hotels. I, a diferència d’altres cuiners, va tenir la sensibilitat patriòtica de dir sempre que era català, i que el seu àmbit de referència era els Països Catalans. La seva presència en tota mena de fòrums de prestigi, les seves col·laboracions a diversos mitjans en feien també un referent inexcusable. Així com els seus llibres, plens de saviesa, curiositat i intel·ligència. Com va escriure Màrius Torres: «Vius entre l’aire/ de nit vas de la/ terra a les estrelles/Quan seràs mort, encara/faràs créixer una flama». Amic, patriota, cuiner: ben segur que aquesta flama creixerà, amb la llavor que has deixat, també en la teva inseparable esposa i els fills que ja difonen el nom de Catalunya arreu del món. Des de Singapur, per exemple, que se t’ha emportat.

JAUME FÀBREGA

ARTICLE de Jaume Fàbrega a http://sitgesnews.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s