La legitimitat independentista i el senyor Laporta

Amb la bona amiga i admirada escriptora (i des de fa pocs mesos companya de neguits a Solidaritat Catalana per la Independència) m’hi uneixen moltes coses: l’estima apassionada per la història, per la lectura, per l’escriptura…i, com diria el poeta, per aquesta tan salvatge terra, a més de per moltes coses més, ben segur. El que no m’esperava, però, és l’haver de compartir un sentiment de decepció per una persona a qui havíem donat tot el nostre suport en uns temps per ella molt difícils. Recordo com asseguts un al costat de l’altre assistíem, el 4 de juliol del 2008 a l’Hotel Majestic, a l’acte de suport que férem a Joan Laporta un bon grup de ciutadans quan algú -per no sabem encara ben bé quins motius-, va presentar una moció de censura contra aquell que per nosaltres era el millor president que mai havia tingut el Barça dels nostres pecats.

Tristesa i decepció ha confessat la Isabel-Clara; tristesa i decepció que, malauradament, comparteixo. Fa bastants, massa dies, que li vaig dir a Joan Laporta amb tota franquesa que anar de bracet amb un personatge com Jordi Portabella -a qui si bé respecto personalment políticament no em mereix aquest mateix respecte-, era tot un contrasentit al que havíem estat dient i compartint aquests darrers temps. Portabella, agradi o no, és un dels responsables de l’actuació d’un partit que va posar al davant del govern del nostre país un senyor que deia (i escrivia) que Catalunya no tenia drets històrics i que votava a Madrid contra la unitat de la llengua catalana, un partit, ERC, que al mateix temps era un dels avaladors de l’actuació del PSC-PSOE a la ciutat de Barcelona. També li vaig recordar a Laporta que tingués present el vot d’ERC a Madrid d’uns pressupostos contra Catalunya; uns pressupostos amb els quals es paga un Tribunal Constitucional, un Tribunal Suprem, una Casa Reial, una Direcció General de la Guàrdia Civil, i un Exèrcit que ens vigila a través de l’article 8è de la Constitució… Anar doncs amb aquests companys de viatge a Barcelona era entre altres coses si més no una temeritat. Aquest, tanmateix, era el meu parer prou argumentat.

És per això que no entenc -si no és que no hi han altres interessos que se m’escapen- com Joan Laporta, a tall de justificació, pugui dir que ell el que vol és la unitat de l’independentisme i se’n vagi de la força més àmplia (no l’única, està clar) de les que treballen per un futur plenament lliure de tota la nació posant com a penyora la paraula unitat tot just quan acaba de trencar amb SI. Evidentment que cadascú és lliure de fer allò que més li plagui, però l’argumentació utilitzada no deixa de ser, si més no, una mica xocant. Caldria ser molt més curosos quan utilitzem la paraula unitat perquè podem acabar pervertint-ne el concepte; un concepte que, curiosament, també està en boca d’alguns articulistes que, amatents vigilants de no sé ben bé quina ortodòxia, retreuen a SCI de ser-ne els destructors; articulistes i també alguns opinadors de curta volada que, escometent SI, fan mèrits dins d’uns suposats mitjans de comunicació “amics” i “independents”. Per cert que cap d’aquests exigents enamorats de la tan anhelada unitat independentista no se’l ha vist mai demanar, per exemple, la unitat dels autonomistes. Ja és ben curiós…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s