El nou edifici no trigarà en alçar-se majestuós!

Fa només uns cinc anys, la independència que per molts de nosaltres era un desig i una necessitat, ha passat gràcies a la societat civil a estar de més rabiosa actualitat al carrer.

Només la societat civil organitzada per mitjà de l´associacionisme -entenen associacionisme per tota mena d´entitats socials- ha estat possible aquesta necessitat que podem titllar-la de necessitat bàsica. “No només de pa viu l´home -la persona humana- diu l´Evangeli, diuen els creients. La persona en tot el seu context, en tota la seva condició  -home o dona- si no configura un baluart de futur resta perdut tot ell. Aquest baluart  -no us amoineu no em perdré em filosofia barata- pot ser i resultar de moltes i diverses maneres: nacional, social, espiritual, vanguardista, filosòfic i fins utòpic. Però el nacional esdevé valor quasi absolut quan absorbeix de manera fefaent allò que és social. Hi podem fer un analogisme relativament fàcil i plausible.

El nacional, avui l´entenem perfectament com a Nació Catalana. De fet, i remetent-me al text aprovat per la Conferència Nacional, celebrada aquest passat dissabte 30 d´abril, la qual aprova les pautes per la creació d´una nova Assemblea Nacional Catalana. Una nova Assamblea, com la que es va fer si no recordo malament, l´any 1971. No confonguem però amb la que els unionistes diuen i anomenen “transició nacional catalana”, res a veure!

Una bona colla de patriotes, sorgits de partits polítics, d´entitats, de moviments ciutadans, d´intel·lectuals, actors i actrius, presentadors, etc,etc,etc, s´han posat d´acord, que la corda impositiva espanyola fa temps resta trencada. A la força, a la força s´ha trencat. Si no per convicció pròpia, per collant i estirant. Podem fer bona la cançó “Abril 74” que tan encertadament Lluís Llach, va cloure la Conferència Nacional per l´Estat Propi. I encara aquella meravella que malgrat ens pesi continua ara encara “Si tu l´estires fort per aquí, i jo l´estiro fort per allà…” encaixa a la perfecció amb la rotunda trencadíssa que cal establir de manera immediata.

Els fonaments fa temps que hi són posats. Però sabut és que els fonaments d´una casa enganyen i de quina manera. Si damunt d´ells no s´hi edifica, aquésts queden erms. No poden quedar erms! Veig tan clarament el començament d´aquest nou edifici  -estat-  que tota Europa espera i anhela de forma tan immediata i ràpida!!!

Ara podem dir sense por a equivocar-nos que hem començat a fer una casa, que farà aviat tres-cents anys que ens la van enderrocar. Ara l´estem construïnt de bell nou. Però és de formigó, i ningú ni ens l´arrabassarà, ni ens l´enderrocarà, doncs el material és fermíssim, és contundent, és gruixudíssim, és material que per molt noble, és impossible de patir esllavissades.

Malgrat sia tard, malgrat no hauríem d´haver arribat mai al fatal aniversari dels tres-cents anys d´ocupació, felicitem-nos-en plegats, doncs el protocol ben marcat va endavant, va fent via, i com aquell que “qui sembra, recull”, més val tard, que mai.

Ignasi Ferrer Clot
Militant del PRC.

Fotos: wordpress.com
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s