Davant les eleccions espanyoles

Una primera reflexió, de tipus generalista, és que cap contesa electoral no és la fi del món, en el sentit apocalíptic que, si no t’hi presentes, desapareixes per sempre. Relativitzar els esdeveniments polítics i emmarcar-los adequadament en el seu context és un exercici saludable. Així doncs, ens aproximem al tema sense apriorismes electoralistes ni absolutismes de signe contrari. Però, això sí, amb la intenció de fidelitzar i ampliar l’electorat independentista.

Entenem que el full de ruta cap a la independència del Principat de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans passa pel fet que aquesta sigui proclamada pels representants polítics de la nació catalana, amb les pertinents ratificacions referendàries posteriors, si escau. Aquest procediment entra dintre d’allò que és acceptable –i que ha estat acceptat ja, en altres casos– per la legalitat internacional. És cert que aquesta també acceptaria, sense proclamació prèvia, el resultat favorable a la independència obtingut en un referèndum amb una participació superior al 50% del cens i convocat des de les institucions existents, però l’Estat (antidemocràtic) espanyol, així com el francès, impedeix una tal convocatòria de referèndum. Per contra, amb les armes del dret, no poden impedir que es faci una declaració unilateral d’independència ni els efectes i els reconeixements posteriors.

En aquesta perspectiva, els representants polítics cridats a protagonitzar una declaració d’independència són, en primer lloc, els diputats als parlaments autonòmics, especialment el Parlament de Catalunya, seguits per alcaldes i regidors de tot el territori nacional. És a dir, aquells qui han estat elegits per exercir i gestionar determinades quotes d’autogovern i que, un cop constatada la insuficiència d’aquest autogovern, fan el pas d’anar més enllà i reclamen i proclamen l’autogovern màxim, és a dir, la independència política. Una declaració d’independència realitzada per una majoria d’aquests representants polítics del nostre territori serà presa en consideració, amb tota seguretat, per les instàncies internacionals.

D’altra banda, els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d’independència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest parlament ni l’acte de proclamació ni els actes de reconeixement posteriors, per bé que des d’allà poden interferir-los o reforçar-los amb gestos i declaracions polítiques, que sempre seran alienes a un procés (de reconstrucció nacional) intern de la nació catalana.

Per tot això, la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de l’independentisme català és una qüestió secundària en el procés d’independència. Fins i tot, prescindible. En qualsevol cas, sotmesa a valoracions d’oportunitat conjuntural, com a possible element “extern” reforçador del procés. Per exemple, un reforçament del procés fóra l’abandó del Congrés espanyol per diputats catalans com a gest coherent de suport a la proclamació d’independència, realitzada a Catalunya. Però al capdavall, independentistes o no, a aquests diputats no els en quedaria una altra, no tindran altre remei que marxar de Madrid, davant de la nova situació creada.

En les circumstàncies actuals, immersos en un procés emergent de creixement independentista, res no indica que calgui la presència de l’independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats. Una cambra on dos partits nacionalistes espanyols s’alternen en el govern (en la designació del president del govern) i escenifiquen una comèdia de pseudodemocràcia, sense permetre-hi ni tan sols l’ús de la llengua pròpia de més de vuit milions de ciutadans d’aquest estat. Una cambra on no és possible fer una política independentista catalana.

Així doncs, creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra a dues veus i que l’independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s’hi ni votar-hi, és a dir, l’abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. En un clima d’entesa i de futur. Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya.

Signat per Josep Guia (SI, PSAN) , Josep M. Ximenis (CUP, Alcalde Arenys de Munt), Víctor Alexandre (Escriptor), Agustí Barrera (CUP), Jordi Bilbeny (CUP), Núria Cadenes (SI, PSAN), Toni Cucarella (Escriptor) , Joan Daunis(Empresari), Patrícia Gabancho (Escriptora i periodista) , Jordi Miró (SI, Cat. Nació Independència), Isabel-Clara Simó (SI, Escriptora), Agustí Soler (SI, PRC) i Santiago Vilanova (SI, Els Verds)

Font: avui.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s