El Pi de les Tres Branques. Cal recuperar la Diada

                                    “… preguem que sia aqueix Pi

                                    l’arbre sagrat de la pàtria.”

Així acaba la darrera estrofa del gran poema Lo pi de les tres branques d’un dels més grans poetes nacionals que no ha tingut mai Catalunya: mossèn Jacint Verdaguer. Aquest poema fou escrit l’any 1888, el mateix any de la primera Gran Exposició Universal de Barcelona. Eren temps de desvetllament i de redreçament nacional. Catalunya, després de l’intent d’anorreament del 1714, aixecava el cap i alhora es reprenia el camí vers la enyorada unitat nacional. En el poema de mossèn Cinto, Catalunya, València i Mallorca s’agermanaven través d’aquell pi del pla de Campllong que esdevenia un gran símbol i així el juliol del 1904 rebia als seus peus una gernació de catalans vinguts d’arreu celebrant la primera diada patriòtica, diada que es va anar repetint any rere any fins el 1924 en que fou prohibida pel dictador Primo de Rivera. Caiguda la dictadura fou represa però pocs anys més tard el franquisme, fidel al seu programa genocida envers Catalunya, també en prohibí la celebració.

No fou fins el 1980 que es reprengué la diada -gràcies especialment a l’esforç de la gent del Berguedà- i cada any que passava anava aplegant més gent fidels a la simbologia de les tres branques del pi de Campllong. El 1986 s’assolí el rècord de participació: més de 14.000 persones.  Aquell any, però, l’actuació d’uns quants il·luminats, aquest tipus de brètol que sovint es creu l’únic i legítim portador de les essències de la pàtria, estroncà la festa: foren  esbroncats i insultats els participants de CDC i el malestar provocat fou general; aquests fets marcaren l’inici de la davallada d’una celebració patriòtica que es volia oberta a tots els corrents del nacionalisme, reivindicativa al mateix temps i transversal, o sia, sense fer distincions de sigles. Era una festa que, almenys per un dia, intentava deixar a banda les diferències i celebrar tot el que ens unia al voltant de “l’arbre sagrat de la pàtria”.

La intolerància i la grolleria d’uns pocs, que es repetí i s’eixamplà els anys vinents féu anar la diada pel pedregar. Vaig ser testimoni com l’any 1996 uns quants energumens arribaven a ferir un avi que els retreia llur actitud des de la taula d’una de les poques organitzacions que quedaven. Aquells “valents”, però, fugiren com esperitats bosc amunt quan aparegué una parella de la guàrdia civil (ja sense tricorni)  que els miraven de manera displicent. Quin fart de riure es deurien fer després a la caserna de Berga en comentar les grans proeses d’aquells “esforçats patriotes” atonyinadors d’avis que s’acompanyaven d’una mena de sigles que crec resaven quelcom així com PUA! La festa acabà com el rosari de l’aurora i hom digué que si hagueren estat pagats des d’algun ministeri situat a sis-cents quilòmetres no ho haurien fet pas millor… Malgrat tot, els anys següents, alguns hi continuàrem pujant encara que ja mig d’esma i amb l’ai al cor. La festa, estava tocada de mort.

No m’estranya doncs, que, com diu en la seva comunicació l’amic Josep Boladeras, aquest any la diada del Pi de les tres branques hagi tocat fons i això ens dol al fons de l’ànima. Ens dol sobretot per l’esforç aportat any rere any per uns abnegats organitzadors i per la bona voluntat i suport dels representants dels ajuntaments de la zona els quals han vist com per l’actitud irresponsable d’uns pocs la gran festa de germanor que el Pi de Campllong ha representat ara estigui passant unes hores tan baixes. Boladeras ens diu que sols un centenar o dos a tot estirar de persones hi feren cap aquest any. De continuar així la festa morirà.

Cal revifar la festa. La diada del Pi pot estar ferida, certament, però tanmateix pot tornar a rebrotar més viva que mai. Només cal que uns quants s’ho proposin, ens ho proposem. Només cal seguir l’exemple d’altres esdeveniments ben recents i recuperar l’esperit que ha marcat el treball colze a colze de gent ben diversa en la celebració de les consultes populars. O fixar-nos en la participació entusiasta a través d’Internet que recollí milers d’adhesions adreçades als diputats del Parlament de Westminster en senyal d’agraïment per la seva moció del 14 de juliol de l’any passat a favor de Catalunya. Hi podíem afegir d’altres exemples de campanyes reeixides. En totes elles hi han participat persones ben diverses, d’organitzacions diferents i no sempre coincidents en el dia a dia, però unides amb un objectiu comú i ben clar: la plena sobirania de la nació catalana.

Caldrà doncs animar el màxim de gent d’arreu del país, i del Berguedà en especial,  a arremangar-se de nou caldrà implicar el màxim d’entitats de tot tipus perquè el més aviat possible es posi el fil a l’agulla per a que l’any vinent, el 2012, la Diada del Pi de les Tres Branques torni a ser una gran festa.

                                          Veu Catalunya la gran

                                          fer-se més gran i més ampla,

                                          robant als moros València,

                                          prenent-los l’illa Daurada

Seguim el somni del rei en Jaume, segons escriu el poeta. Des d’ara mateix, apuntem-nos a l’agenda amb lletra ben clara que el tercer diumenge de juliol del 2012 ens trobarem tots a la Diada Nacional del Pi de les Tres Branques. Estic segur que no caldrà passar llista perquè ens hi trobarem tots.

Agustí Soler i Regàs

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s