Res a fer a Espanya

El professor Josep Gifreu en un magnífic article (El Punt Avui, 13 d’agost del 2011)   titulat  Votar a les espanyoles?  ens advertia sobre “el silenci i el fracàs d’una veu inequívocament catalana” i es preguntava: “ha valgut la pena d’enviar i mantenir una cinquantena de diputats i senadors a les Corts espanyoles durant aquests anys?” I per reblar el clau constatava que “De fet, no s’ha aconseguit ni el traspàs de l’aeroport del Prat”.  Si tenim en compte que les dues terceres parts d’aquests parlamentaris s’integren a partits d’obediència estrictament espanyola tot queda prou clar.

 

Les lúcides reflexions d’una persona com en Gifreu i les raons que donen els qui volen anar de totes totes a la cursa electoral del proper dia 20 de novembre que, diuen, els donarà l’escó de diputat a Madrid, em porten a recordar -per si poden servir d’exemple- els fets històrics protagonitzats per Francesc Macià, tan enyorat, sembla, pels que es deleixen d’anar de totes totes a Madrid. En Jaume Miravitlles (el gran polític i periodista) escriu en unes memòries, Gent que he conegut”, que Macià havent obtingut doble acta de diputat no es presentà a les Corts tot assegurant que “en aquell recinte burocràtic i espès no es podia fer res de bo”.

Han passat noranta anys i no seré pas jo qui li esmeni la plana a Macià. Entre altres raons perquè estic totalment d’acord amb ell i no crec que hagin canviat gaire les coses. Com es deia en l’article encapçalat per en Josep Guia (també publicat a El Punt Avui) i titulat Davant les eleccions espanyoles, “res no indica que calgui la presència de l’independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats”.

La pregunta sense eufemismes, doncs, és clara: cal legitimar amb la nostra presència la farsa diària d’aquesta cambra pseudodemocràtica? Si algú creu que sí, és ben lliure de participar-hi, ningú li ho impedirà. El temps, jutge implacable de la història, dirà si s’ha encertat o no.  Algú s’ha postulat com a “candidat del sobiranisme”. Li desitjo tota la sort del món si ell i aquells a qui representa creuen que a Madrid hi falta gent. Ara bé, també he de dir que cal tenir ben present que aquesta no serà pas la candidatura de l’independentisme, ni de lluny. Molts dels que apostem per la llibertat del país no creiem pas que calgui participar en unes eleccions on només es dóna l’opció de ser espectadors muts (ni parlar la pròpia llengua es pot) de la comèdia que representaran els dos grans partits nacionalistes espanyols. Catalunya ha d’enfilar decidida el  camí cap a la independència i aquest no caldrà que passi, precisament, per Madrid.

Agustí Soler i Regàs

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s