Homenatge a un Mosso d’Esquadra i menyspreu a un energumen


Fa uns dies hem pogut assistir amb estupefacció que alguns elements representants dels sindicats CCOO i UGT dins del cos dels Mossos d’Esquadra van llençar la consigna de dirigir-se a la població catalana en llengua castellana per tal de veure escoltades les seves reivindicacions laborals. Immediatament, a la Xarxa, es van publicar tota mena d’invectives, no ja contra aquests suposats dirigents sindicalistes,  sinó contra tot el cos policial català. Segons molts internautes la proposta d’aquells representants sindicals (CCOO i UGT que s’ho facin mirar) era tot un insult llençat contra la fràgil línia de navegació de la nau que anomenem poble català. Personalment em va semblar repugnant i execrable, tal com sona.

Tanmateix m’agradaria donar la volta a la, diguem-ho clar, menyspreable poca-soltada dels “espavilats” sindicalistes policials. Per això, com a exemple, voldria posar l’accent en unes manifestacions, fetes també a la Xarxa, d’un Mosso d’Esquadra (que estic segur representava l’opinió de molts dels seus companys) tot denunciant  la indigna proposta sindical i manifestant al mateix temps el seu compromís irrenunciable amb la defensa de la llengua del país. Algun altre hi afegia que utilitzar la llengua era una maniobra indigna atès que molts catalans son fills o néts de ciutadans de parla castellana que van ser expulsats de la seva terra i van escollir Catalunya com la terra dels seus fills on podrien albirar un futur esperançador.

És evident que aquests “esforçats” dirigents tenen un greu problema: desconeixen la història del país que han de servir i defensar i que els paga el sou i, a més a més, no són conscients que molts encara recordem el que vam patir sota el franquisme en la nostra pròpia pell pel fet de voler parlar en la nostra llengua. Els posaré tan sols dos exemples viscuts en primera o segona persona: 1. A la comissaria de policia del carrer Llúria , l’onze de setembre del 1964, el comissari amenaçà amb una pistola una mare perquè s’adreçava en català a la seva filla, detingudes les dues, davant del meu germà, també detingut. 2. Del CAP de la Seguretat Social del carrer Verge de la Salut, a Gràcia,  vaig haver de marxar sense ser atès, un dia d’estiu del 1971, en protestar perquè  el senyor metge m’exigia que “le hablara en cristiano”. De vivències d’aquest tipus, i pitjors, se’n podrien explicar a milers i a quina més insultant i detestable. Ho saben aquests Mossos unilingües?

A aquells que, independentment de les justes raons de les seves demandes laborals, creuen que perquè se’ls escolti cal escarnir la llengua del país, els convidaria ras i curt a marxar del cos i que, de casa estant, facin un  recorregut per la història de Catalunya i  donin un cop d’ull a l’exemple  d’aquells Mossos que els precediren quan un 19 de juliol del 1936 sortiren al carrer a defensar el poble català i on alguns hi deixaren la vida. I aleshores sabran que aquells Mossos mai van tenir l’ocurrència de seguir cap consigna estúpida i s’adreçaven als seus conciutadans en la llengua del país: la llengua catalana.

Cròniques recents diuen que els promotors de la campanya s’han excusat i han culpat  de la seva genial campanya a la pressió que reben en el dia a dia per part dels responsables polítics. Ho sento molt però no me’ls puc creure. Estic segur que al darrera de tot plegat hi ha l’interès d’algú, o d’alguns, en introduir un element més per a crear conflictes i enfrontaments en la nostra ciutadania. N’hem vist de tots colors i, francament, no ens mamem el dit.  No ens valen vagues excuses ni explicacions tan poc fonamentades. Davant del despropòsit hem d’exigir coherència i valentia. I les dimissions que calgui. Del contrari potser haurem de donar la raó a algú que comentant el tema va penjar a la xarxa el següent: segons la G.E.C., etimològicament, l’accepció energumen vol dir “persona posseïda pel dimoni”. Modernament, energumen és “qui es comporta sense contenció, imposant  als altres una presència tan indiscreta que fa la convivència exasperant”.

A qui beneficia i qui burxa per fer la convivència exasperant?

Agustí Soler i Regàs

Anuncis

Espanya ens confisca i ens lladregueja. Siguem curosos al parlar.


Poc podia pensar el gran patriota, lluitador  i filòleg, Santiago Pey i Estrany, el servei que ens faria deu anys després del seu traspàs. El seu magnífic i utilíssim Diccionari de sinònims i antònims ens fa una assistència inesperada, la qual ben segur ajudarà a tornar a lloc les remogudes aigües de la tan nostrada política catalana.

Sembla que al Parlament de Catalunya -des del passat dijous dia 1 de desembre, si més no- s’ha prohibit utilitzar les accepcions espoli i robar, sempre que es refereixin a Espanya, està clar. És per això que val la pena obrir el diccionari d’en Pey. Sense gaires problemes hi trobarem uns sinònims com desposseir, expropiar o confiscar,  que sempre podrem substituir per la impronunciable paraula espoliar. Unes pàgines  més endavant, a l’altra paraula prohibida, robar, el diccionari ens obsequia amb unes quantes paraules “germanes”, sinònimes, paraules que ens ajudaran força, com apoderar,arrabassar,arrambar,atracar,depredar,desfalcar,desvalisar,estafar,furtar,lladreguejar,prendre,pilloscar,pispar,rapinyar,saquejar,sostreure o usurpar entre tantes altres. Totes són prou bones i eloqüents i els diputats catalans, en utilitzar-les, no hauran de patir per cap estirada d’orelles. També ajudaran a que quan algun ciutadà diputat al qual no li reca dir que l’onze de setembre és un invent dels nacionalistes (catalans, of course) però si que s’angoixa davant les paraules maleïdes de robatori i espoli (espanyol, of course) no hagi d’acudir a demanar ajuda a cap president o presidenta de torn.

Gràcies doncs als sinònims tot tornarà a ser com abans i el nostre Parlament, ai las! tornarà a ser una bassa d’oli… que és del que es tracta.

Agustí Soler i Regàs

Ps: diuen les cròniques que quan el president màrtir Lluís Companys tornant del penal del Puerto de Santa Maria, el febrer del 1936, s’adreçà a la ciutadania des del balcó de la Generalitat i digué aquelles paraules “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a guanyar”, ningú no li ho prohibí pas. Clar que aquells eren altres temps…

Enric Garriga Trullols: l’abraçada fraternal entre catalans i occitans


“No hem d’explicar només que tenim una llengua, una història, una cultura i unes celebritats. El que s’ha de saber és que volem la independència”. Aquestes paraules de l’Enric Garriga i Trullols encapçalaven la portada del petit quadern de vuit pàgines que es repartia al tanatori de la Ronda de Dalt de Barcelona, dissabte 19 de novembre, en la cerimònia de comiat d’aquest gran lluitador i patriota i que glosaven la immensa tasca i la trajectòria del qui fou fundador i president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i del Cercle d’Agermanament Occitano-Català.

La cerimònia religiosa en que s’alternaren les pregàries i cançons en català i occità congregà una gran munió de catalans (i també d’occitans) que volgueren retre el darrer homenatge a aquest català que agafà el testimoni d’un altre gran patriota, Josep Maria Batista i Roca, president del Consell Nacional Català a l’exili, que lluità incansablement pel reconeixement internacional de la nació catalana. Pocs dies abans de morir Batista i Roca digué: “Garriga, hi ha molta feina per fer”. I l’Enric Garriga n’agafà el relleu, treballant sense desmai donant un exemple inestimable del que cal fer deixant un valuós llegat fet amb una tenacitat i esforç sense parió.

Tanmateix, des del Partit Republicà Català volem agrair a l’Enric Garriga Trullols les paraules d’encoratjament que ens adreçà quan fa uns tres anys li exposarem el nostre projecte tot remarcant-nos que tot el que es fes per a avançar cap a la independència de la nostra pàtria era benvingut. Des d’aquí volem fer arribar als seus familiars i amics el nostre més sincer condol i reconeixement pel seu exemple tot comprometent-nos a continuar  treballant per aquells ideals que cada dia que passa ens uneix a un nombre més gran de catalans en un procés que ja no té aturador i que ens portarà a la plena sobirania. Serà el millor regal que podrem fer a l’Enric Garriga Trullols i a tots aquells que ens han precedit; a tots els que amb el seu exemple i mestratge ens han marcat ben clarament quin és el camí  a seguir.  

 Foto: naciodigital.cat